Cinema d'estiu

Per a Mar,

perquè per a ella va ser escrit.

Som gossos llebrers, corredors en busca d'una marca. Som les escales abans del replà, la carretera prèvia al senyal. Som el ionqui a qui un pic ja no calma. El penúltim tros de pastís, l'antepenúltima copa. El bes que no s'oblida.

La monitora es deia Raquel, es replegava els cabells castanys amb una cinta negra i sempre acabava per comprar les pel·lícules que li havien agradat al cinema. No era això, clar, el que més li cridava l'atenció a Mireia, la meua nòvia; a ella el que realment li atreia era el cos fibrat i de bronze que exhibia, "amb unes tetes menudes i fermes", em deia a cau d'orella, "com a tu t'agraden", i era aleshores quan accelerava la palla que em brindava al ritme de la nostra respiració, profunda i confusa, olor de pell suada i sal a la llengua.

La meua nòvia sempre volia anar a la seua classe d'aeròbic. "Perquè també és la més simpàtica", deia, "els altres monitors no ens fan ni cas". Així que en certa mesura organitzava la seua agenda en funció d'aquelles dues vesprades de dimarts i dijous, inamovibles, desitjosa d'anar a suar i tornar trencada a casa, alliberada momentàniament de les tensions d'un treball cada dia més exigent, especialment en l'època que precedia les vacances, "tots els anys igual".

Jo anava poc al gimnàs. I si ho feia era sense convicció, agraït només per la possibilitat de controlar amb la pantalla de la cinta el que més habitualment feia a l'aire lliure: eixe quilòmetre de més, un altre, eixe últim esprint... Així que per regla general, els dimarts i dijous era jo qui l'esperava a casa amb el sopar ja fet i la televisió encesa, amb les tristes notícies de sempre i el convenciment (i l'esperança) que aquella nit, de nou, acabaria descrivint-me les noves malles de Raquel, els seus braços definits per l'esforç, els mugrons marcats davall del top ajustat. La convivència crea rutines sovint arbitràries, i aquella era una que jo disfrutava. La imatge de la meua nòvia besada per la monitora, a qui jo havia vist només dues vegades, i la forma en què Mireia m'ho contava, m'encenia les entranyes. "Ja estàs tardant a convidar-la una nit", li responia entre esbufecs i respiracions entretallades. "Ho he de fer, un dia la convide i ens la follem els dos", em contestava Mire, "tota la nit", i aprofitava aleshores per prémer i fregar-me-la més fort, dura com estava, a punt d'esclatar.

Eixe ritual havia aparegut per fortuna feia un parell de mesos, i des d'aleshores s'havia repetit com un joc de cercles concèntrics. Evidentment, mai l'havia convidada. De vegades les dos parlaven a la porta de la sala, en acabar la classe, algun comentari, alguna pel·lícula recomanada, i poca cosa més. "Si es donara la situació", es justificava la meua nòvia, temorosa sempre de donar un pas sense mapa ni brúixola...

Feia quasi un any que vivíem junts, Mireia i jo. Sense proposar-m'ho i sense massa entusiasme vaig acabar traslladant-me a sa casa. Un parell de caixes un dissabte de setembre acabaren per aclarir la situació. "Total, ja dorms ací quasi sempre..." I tenia raó. Les dos nits setmanals que passava encara al meu minúscul apartament no valien la pena ni el lloguer. I tot i que l'adaptació havia anat molt millor del previst, el que no havíem pogut evitar havia sigut el deteriorament (advertit mil vegades per amics i companys) de la nostra vida sexual. L'equació era coneguda (i assumida): menys novetat, menys freqüència. La X quedava aïllada.

"El desig és un camí pavimentat de mentides", va comentar-me Lola, la meua companya de departament, al seu despatx. "Però les mentides, no ho oblides, són la sal de la vida."

El final de juny estava resultant especialment calorós, les nits tropicals s'havien avançat al calendari i els matins eren humits i densos, al capdavall una invitació en tota regla a deixar anar la conversa més enllà dels lleugers sobreentesos i dobles sentits amb què de vegades ens responíem: la confiança de tres anys de treball conjunt, i molts dinars relatant-nos una vida de la qual, en realitat, no es podia tindre cap queixa.

"Quin és el problema aleshores?", em va preguntar movent amb parsimònia el seu café amb gel. Des de l'escriptori, a través del vidre de la finestra, la calor del migdia dibuixava una llum encegadora que esborrava l'exterior. "Et diu porcades lèsbiques que segur que t'agraden... i això ha fet que no hageu d'esperar a dissabte per gitar-vos. N'estaràs encantat."

"No, clar que sí...", vaig dir. "En realitat no hi ha problema..."

I tanmateix, potser, qui sap, vaig preguntar-me en veu alta si augmentar el meu desig amb fantasies irrealitzables no podia acabar frustrant-me. Que el desig només era vàlid si hi podia haver un bri de veritat. Que no tenia per què acomplir-se sempre, és clar, però que una escletxa era necessària. Potser una fantasia perdia la seua força si la sabies totalment reclosa.

Ella va riure.

"¿No tens suficient amb la teua nòvia?", va preguntar. "Si jo fóra tu hi estaria més que satisfet... No te l'acabaràs."

En efecte, Mireia traspuava feminitat en forma d'elegància i corbes pronunciades, i aquell escot brutalment encantador on qualsevol hauria volgut perdre's.

"I no", va afegir Lola, "una fantasia és per definició irrealitzable, perquè la realitat mai està a l'alçada..." i aleshores va fer una pausa mirant el seu café ja mig aigualit. "Millor mantenir tancat el pot de les essències..." I alçant la mirada va afegir: "Tu també m'has confessat algun desig que mai no t'has atrevit a completar, ¿no?". Tenia raó, però clar, això era una cosa completament diferent. Ella va somriure de manera picardiosa. "Ah, diferent", va repetir amb una ganyota de xica divertida i entremaliada.

Estava guapa, Lola, també ella amb uns generosos pits cenyits per la brusa i els cabells negres a l'altura del coll. Amb aquell nas lleugerament gran que donava caràcter al seu rostre. Temptació de l'estiu. Dinamita per al departament. Llàstima que ens haguérem conegut ja compromesos, li havia dit un dia. "Els compromisos estan per a trencar-los", m'havia respost ella agraïda i temptadora, amb l'actitud de qui se sap guanyadora per endavant, encara que la relació amb el seu marit, tot havia de dir-se, no deixara de ser un daltabaix de muntanyes russes de separacions, retrobades i (suposava) mudes traïcions.

Recorde que aquella nit vaig ser jo qui li va parlar a cau d'orella a Mire. Ella asseguda entre les meues cames, amb l'esquena sobre el meu pit, i molt oberta mentre jo li contava la conversa amb Lola, li'n descrivia els pits, la seua pell també morena, el desig del seu sexe... I la masturbava movent en cercle els dits, lentament, molt lentament... Fins a fer-la arribar a un orgasme llarg i intens.

Va girar-se i va buscar-me amb la boca.

"Ets un porc...", em va dir. "Un cabró i un porc..."

Una llum provinent del carrer sostenia la silueta dels objectes, una llum ocre, com l'anunci d'un altre dia de calor quasi desèrtica.

Som gossos llebrers, corredors en busca d'una marca... La cursa és filla de la meta.

Uns dies després, ja a juliol, vaig agafar un vol cap a Suïssa. Un conveni entre universitats em donava l'oportunitat d'una estada d'una setmana a Ginebra per tal d'aprofundir en la meua recerca. El viatge arribava just els dies en què la meua nòvia anava més atrafegada amb el tancament de l'exercici en l'oficina, així que la deixava entre tranquil·la i sola, però almenys jo podia fugir d'un estiu especialment xafogós que ja començava a trastocar-me.

El canvi, en efecte, em va anar bé. Vaig revisar bibliografia, vaig visitar alguns col·legues i departaments i vaig córrer a la vora del llac Léman. Marxes curtes i reparadores que m'omplien d'aire nou els pulmons.

Mireia i jo parlàvem quasi cada dia. Jo li contava la meua agenda i ella em contava que al treball l'ambient estava enrarit. S'hi apropaven canvis, va advertir: "Necessite unes bones vacances."

Jo intentava relaxar-la planificant algun viatge amb caravana per a l'agost. Contant-li el que podíem visitar i el que podíem oblidar. Ella semblava seguir-me el fil, però jo no n'acabava d'estar convençut. Potser el viatge a Ginebra només m'havia anat bé a mi.

Aquella conversa va repetir-se grosso modo tota la setmana fins que dijous a la nit, a dos dies de la meua tornada, em va trucar divertida. Li vaig preguntar a què es devia tanta alegria. Ella, misteriosa, va allargar la resposta uns instants, fins que em va confessar que tal volta aniria al cine amb Raquel, la monitora. Estava contenta i es feia la interessant, sabent el que això podia provocar-me. En realitat no era una cita, em va aclarir. Havien xarrat de nou a l'eixida de la classe i Raquel li havia parlat d'un cinema d'estiu organitzat precissament per la universitat, i de la pel·lícula que havien de projectar a l'endemà divendres. No li havia quedat massa clar si era una invitació o una simple recomanació. "¿Tu hi aniràs?", li havia preguntat Mire. "Crec que sí", li havia respost Raquel, qui, en qualsevol cas, havia de solucionar uns assumptes fora de la ciutat eixa mateixa vesprada i no sabia si hi arribaria a temps. "Segur que eixos assumptes són follar-se al monitor d'spinning", va riure la meua nòvia a través del telèfon. Era reconfortant sentir-la així.

Vaig preguntar-li si hi aniria ella i em va dir que la pel·lícula la coneixia i que no li interessava massa veure-la de nou, tot i que d'altra banda, després de tota la setmana tancada al despatx necessitava airejar-se.

"Ix de casa i veu món", vaig dir, "que dissabte m'has de follar".

"Potser estic cansada després de follar-me a la monitora", va respondre.

Aquella provocació va ocasionar l'efecte volgut.

"Si estàs cansada per un bon clau amb ella, millor. Et follaré fort mentre m'ho contes." Això vaig dir, i abans d'anar a dormir, encara pres per la confusió del desig, vaig masturbar-me com una tempesta nocturna.

L'endemà divendres Ginebra va despertar també assolellada i calorosa. I així va mantindre's durant tot el dia, que jo vaig dedicar, principalment, a resoldre afers burocràtics i a tractar de deixar de pensar en la meua nòvia i Raquel, juntes i enredades al llit de casa. La idea em mantenia nerviós i alerta... i clarament excitat. Un parell de vegades em vaig sorprendre acariciant-me per damunt del pantaló. No sabia si el desig de Mire era real, però el dubte, per una vegada, em va semblar versemblant. I supose que va ser per això que no li vaig trucar en tot el dia, perquè em deixara de banda dels seus pensaments, donar-li l'oportunitat, el permís implícit de gaudir-ho si així ho volia. O potser simplement desitjava el seu desig i no volia tornar a la realitat.

Qui pertany a qui en una relació? Quina llibertat perdem i per què? D'adolescents deixem les nostres nòvies, i a l'endemà ens penedim. Després d'albirar durant setmanes o mesos un altre futur, quan hi arribem el futur no és més que un telèfon que no sona i rostres desconeguts. Ningú no t'esperava, tu ja no vols més que el que has perdut, i de sobte ets un turista en una habitació individual. Som gossos llebrers, una promesa, un xec al portador. Em vaig enfundar les sabatilles i vaig anar a córrer durant mitja hora.

Potser Lola tenia raó, i les fantasies era millor tenir-les sota control i ben a dins, per si de cas.

I allí, amb el vent de cara i la meta imaginària al fons, ho vaig saber, simplement ho vaig saber. La meua nòvia decidiria anar al cine i provar fortuna amb aquella monitora de tetes menudes i cabellera caoba. De fet ho tenia decidit des del dia anterior. Jugar amb la novetat. Aquell pensament em va envair i derrotar al solitari llit de la meua habitació. Una salada i càlida derrota.

La vaig veure perfectament, tot el divendres al despatx, amb excitació creixent i hores allargades. Començant informes sense acabar-ne els precedents. Dissimulant com qui no sap si tindrà un secret, tornant a casa amb la moto, preocupant-se menys que mai per la volada de la seua falda. Unes compres ràpides i a descansar durant la vesprada. Esperar el moment.

Cap a les vuit, tot just quan jo demanava la clau de la meua habitació, suat i relaxat, ella entrava al bany de casa, i estimulada per la idea, per la simple possibilitat, que no passaria (mai se saben eixes coses) decidia rasurar-se el sexe, deixant només un parell de dits de pèl moixí pujant tendrament.

A la dutxa, nerviosa i ensabonada, li vingueren ganes de masturbar-se... Però va decidir no fer-ho. No malbaratar energies que després, tal volta, ningú ho descartava, no era la intenció, només una nit de xiques al cinema, podia necessitar.

Va posar-se el conjunt de roba interior negra que li havien regalat les seues amigues l'últim Nadal, i a l'espill va veure els seus pits grans realçats en el vestit també negre que tan bé li quedava. No va sopar, volia sentir-se lleugera. Un parell de mossos de pa i formatge. Aigua fresca, poca cosa més.

La nit era de nou càlida, les cames robustes i els passos ferms. Un cotxe descapotable va creuar davant d'ella amb un grup de xiques a dins. Un parell d'adolescents la seguiren amb la mirada. Se sentia atractiva i trencadora a cada pas.

Va arribar abans que ningú a l'entrada del cinema (en realitat, un edifici històric habilitat per a l'ocasió). No volia córrer el risc de no veure-la aparéixer. Va olorar-se el dors de la mà, on encara hi quedaven restes d'aigua de colònia, i va reubicar un ble de cabells que li queia sobre la galta. Sens dubte si alguna vegada havia de passar alguna cosa amb Raquel aquell era el dia. Però no passaria res, clar, quines històries. Només una agradable vetlada i el gust per la temptació, per a què complicar les coses.

La gent va començar a arribar. Sobretot joves, però també parelles de progres madurs i jubilats solitaris. Vestits la majoria de manera informal, intentant disfrutar al màxim i com fóra de l'estiu a la ciutat. Un xic la mirava de reüll des de la vorera d'enfront. Alt, guapo. Mireia li tornava la mirada en algun moment, amb la satisfacció i la seguretat que atorga saber-se desitjada. El xaval, més jove que ella, dissimulant de manera maldestra. Mireia seguint-li el joc... Fins que poc després una xica s'hi apropava i el besava. I ell li llançava una última mirada com de disculpa. Ell s'ho perdia.

A falta de set minuts per a l'inici Raquel no havia arribat. Mire va dubtar si entrar a dins, però com que això l'obligaria a veure una pel·lícula que en el fons no li interessava, va decidir apurar al màxim.

Va ser aleshores quan la saludaren, a la seua esquerra. Ella va girar-se corpresa, i Lola la va abordar. Havia anat també ella a soles al cinema perquè el seu marit tenia sopar amb uns amics. Li preguntà per mi, li contestà que tornava l'endemà al migdia. Lola duia de nou una brusa cenyida i un penjoll amb un discret ornament de fusta apuntant l'inici de l'escot. A la meua nòvia se li va escapar la mirada. I Lola ho va notar.

"¿Esperes algú?"

Mire va dubtar.

"No. En realitat no. No sabia si entrar. Només volia eixir de casa i que em donara l'aire. M'ho he guanyat esta setmana..."

"¿Massa treball?"

"Com sempre a juliol..."

"Malament. L'estiu està per gaudir-lo..."

"Exacte. Això he pensat avui..."

Decidiren anar a fer-se una copa juntes. Camí del barri del Carme parlaren un poc del treball i un poc de les vacances que havien d'arribar. Fins aleshores elles dos havien coincidit només en tres o quatre ocasions, així que va ser inevitable enllaçar un grapat de tòpics per posar en marxa el passeig. El centre estava ple de turistes, i Lola va proposar un local un poc apartat, de taules menudes i racons estrets. Mire va acceptar sense problemes.

Abans d'acabar la primera copa la conversa ja fluïa. Lola li va contar una anècdota de seducció ocorreguda feia poc amb un altre professor i que no va arribar a res. "Al departament hi ha molt més flirteig que investigació", li va confessar, "segur que ja t'ho ha dit el teu nòvio".

"Contínuament", va sospirar Mireia divertida.

Lola va aprofitar per fer repàs de relacions començades i acabades despatx a despatx, i de possibles flirtejos que s'estarien forjant. A la meua nòvia, entretant, no deixaven de fugir-li mirades al penjoll. Aleshores Lola va aturar-se.

"¿T'agrada?", va preguntar-li Lola. Mire va enrogir.

"Disculpa, no volia..."

Lola va somriure i li va agafar la mà. Mire no la va apartar, i amb l'altra va donar l'últim glop al seu gin-tònic.

"¿T'agrada o no?", va repetir en veu baixa.

Mire va girar-se cap a ella.

"És molt bonic."

"¿I el penjoll?"

La meua nòvia va alçar la mirada, com caçada en falta.

Lola va recollir-se els cabells negres que li ocultaven part de la cara i va inclinar-se lleugerament cap a endavant. El penjoll tremolava davant dels pits voluminosos i suggeridors.

"¿Vols tocar-lo?"

Mireia va sentir una ventada interior.

"¿Puc?", va contestar amb un fil de veu.

"Esta nit estem solteres. Ho podem tot, ¿no?"

Mire es va sentir derrotada i forta alhora. Travessava terreny desconegut, però anava endavant.

"¿Et conte per què estava al cine?", i va fer una pausa que va aprofitar per allargar la mà fins el penjoll. "Crec que volia quedar amb la meua monitora del gimnàs..."

Al local tot semblava més fosc. Com si l'única llum estiguera damunt d'elles.

"¿És una amiga?", va preguntar Lola deixant-se fer.

"No. No encara..."

El penjoll era una espiral o un laberint. Mireia el va deixar anar amb suavitat, com resistint-s'hi i va fer un altre glop al seu gin-tònic.

"¿Creus que arribareu a ser amigues?", va insistir Lola.

Mire va vacil·lar.

"No sé si vull... Però sí que vull... Encara que només siga una amistat ocasional."

"Quan tens parella les amistats només poden ser ocasionals... I això està bé."

Arribaren en deu minuts a casa. A ma casa. Mireia, tan nerviosa com excitada, va rebre els primers besos de l'ascensor ja rendida a l'anhel, dubitativa en les formes.

"Desitjava açò fa molt de temps", va murmurar Lola buscant el primer contacte fugaç amb la llengua, el primer llavi mossegat. "Em moria de ganes..." I en aquell cubicle de foc creixent Mireia es deixava fer, insegura, però ja fent lliscar els dits pels malucs de la seua amant. Un seguit de sorolls i contrapesos indicaven la cadència de la seua ascensió.

En varen eixir agafades de la mà. La meua nòvia no encertava a trobar la clau mentre Lola se li enganxava al darrere olorant-li la pell, els cabells nets i fins sobre l'esquena. Ja a dins no es digueren res. Només es buscaren la boca amb passió, fent xocar les llengües, apropiant-se dels llavis aliens.

Les claus caigueren a terra.

A palpentes arribaren a l'habitació, on la llum de la ciutat aportava la claror necessària per admirar-se. Una front a l'altra, entre bes i bes, Lola es va baixar les bragues. Va agafar-li les mans, i mentre una la duia al seu sexe, l'altra va fer que arribés al seu pit. La meua nòvia respirava per la boca. L'aire es confonia. "Xorre per tu", va dir-li. "Necessite que em folles."

I tot seguit, sabent ja la resposta a les seues paraules, Lola va agafar el vestit de la meua nòvia i li'l va llevar amb impaciència. Els seus pits quedaren quasi al descobert, amb el sostenidor d'encaix lluitant per retenir-los, i la pell càlida de qui ha tocat el risc i no se n'aparta. Tot seguit ella va llevar-se el seu, quedant amb el sexe a l'aire i el sostenidor negre com una última barrera.

Quedaren així uns instants, una front a l'altra, com la calma abans de la tempesta.

Aleshores, agafant-la dels malucs, Lola va fer que la meua nòvia es posara d'esquenes, recolzant les seues mans contra la paret. Mireia tremolava d'excitació i nervis, però no volia aturar-la. Lola, vestida només amb el sostenidor, va apropar-se de nou a l'esquena de Mireia, fent que sentira els seus pits. Va agenollar-se, i després de passar-li lentament la mà per l'entrecuix, va baixar-li les bragues, completament humides. Sense deixar encara que es donara la volta, començant just al final de l'esquena, tragué la llengua i va resseguir de baix cap amunt, vèrtebra a vèrtebra, tota la columna, fent que la tremolor de Mireia s'estengués a unes cames a punt de fer fallida.

Sense dir una paraula, la va girar de nou. El rostre de Mireia es destensava per moments. Aleshores va ser Lola qui es va recolzar ella mateixa a la paret, tot just haver deixat caure el seu sostenidor i mostrar la silueta dels seus pits abundants. Mireia no ho va dubtar. També ella va acabar de despullar-se i va repetir l'operació. Els pits sobre l'esquena, la mà al sexe, i la llengua repassant la pell prohibida.

Tornaren a besar-se i es venceren sobre el llit. La meua nòvia a sobre li buscava la boca assedegada de desig. Les llengües es mesclaven com batallons en un assalt. Corrents elèctrics interconnectaven la pell.

Aleshores Lola va tornar a posar-se dreta sobre el matalàs, de nou front a la paret, movent els malucs lentament, convidant la meua nòvia, buscant-la amb la mirada. Mireia va redreçar-se i va atrapar-li el sexe amb els llavis. I començà a llepar i llepar com una gata en zel. Lola va tancar els ulls, i amb veu tremolosa li va pregar que continués.

"Menja'm tota, menja'm tota...", va repetir. I Mireia accelerà el ritme de la seua llengua al temps que feia lliscar la mà esquerra fins la seua entrecuix. La seua pell estava calenta. La barreja de suor, saliva i sexe lubricava els moviments. Va descobrir-se absorta assaborint el cony encés de la seua amant. Aleshores, una imatge va instal·lar-se en ella, la seua monitora Raquel, també suada, també excitada, amb ella. I eixa imatge va fer que agafara el cul rodó de la seua amant, clavant lleugerament les ungles, i que no poguera evitar mossegar-li àvida el sexe.

Lola va deixar anar un crit, un gemec agut, i com un automatisme, va separar-se de la paret i va buscar de nou la boca de Mire, amanida amb seus fluids.

"Vine", va dir la meua nòvia exercint completament de nova mestra de cerimònies, "vull fer jo ara una cosa".

Es va agenollar al mig del llit, i la seua amant la va imitar. Aleshores Mireia va posar una de les cuixes de Lola entre les seues cames, fins que quedaren cara a cara, redreçades, amb els seus mugrons durs a punt de tocar-se i els seus sexes assentats sobre la cama de l'altra. Sentint-se mútuament.

Mireia va mirar els pits de Lola, grans, rodons, lleugerament caiguts, i va passar el seus dits a sobre, dibuixant-ne el contorn. El penjoll de fusta ballava al seu compàs, i Mire el va voler aturar. Lola, però, li ho va impedir, es va separar uns centímetres, va passar les mans al darrere i el va descordar. I inclinant-se cap a ella, besant-la com ja sabia, va col·locar-lo al coll de Mireia.

Es miraren. Els mugrons tornaren a fregar-se. Els sexes es desfeien. Envaïda per la luxúria ja aleshores, Mireia començà a moure's cap endavant i cap enrere, a poc a poc, sentint la pell de Lola en els seus llavis ocults. Lola no es movia, es limitava a jugar amb la boca de la meua nòvia, a perseguir-la, a caçar la seua llengua mentre amb la mà esquerra li pessigava un mugró, que finalment va alçar i va començar a mossegar. La meua nòvia es movia cada vegada més ràpidament, panteixant, buscant el plaer que s'albirava...

"Besa'm, per favor, besa'm..." va demanar camí del clímax.

I apropant-la amb el penjoll, Lola va obeir amb un bes menut i tendre.

"Escorre't, menuda..." li va xiuxiuejar abans fent lliscar la mà fins l'entrecuix de Mire. Un segon, dos segons, tres segons... un crit agut i convulsat va recórrer l'escala.

Lola la va abraçar i les dos caigueren sobre el matalàs exhaustes. La llum ocre continuava estesa sobre el sostre. La suor xopava llençols i pells. Mireia va obrir la boca sense saber què buscava. Les respiracions es compassaren.

"¿I després?", vaig preguntar-li a Mire ja la nit de dissabte, amb la polla duríssima i una olor de sexe en l'habitació com un núvol permanent.

"Després descansàrem un poc", va contestar-me la meua nòvia mentre continuava acariciant-me el gland. "Descansàrem i després, amor meu, vaig menjar-me de nou, i amb més ganes, el meu primer cony..."

Jo vaig redreçar-me al capçal.

"¿I saps una cosa?", afegí. "Em va encantar."

Un laberint es balancejava amb els seus moviments. No recordava aquell penjoll a l'escot de Lola, però sens dubte en el de Mireia era completament nou.

Som gossos llebrers. Una meta no és més que una altra eixida.