Bastides

La pala excavadora acabava d'ensorrar l'edifici del costat. Feia dies que el carrer era tot pols, llums grogues i sons d'advertència. Una senyal d'stop i un parell d'immensos contenidors de runes. 

M'agraden les bastides que creixen i creixen verticals cap al cel, i les lones que en cauen i oculten la suor i el treball. A la vorera has d'anar amb cura de no colpejar-te amb les seues barres, peces encaixades una a una que un dia desapareixen i al darrere tot ha canviat. Els camions de gasoil brut i dens, els sorolls que vénen de l'avinguda. Estic fumant al balcó. He tornat a fumar.

La meua primera calada me la va donar a tastar mon pare. Assegut al meu costat, una nit d'agost de fa segles. Vaig tossir tant que quasi vomite. "No faces com jo", va dir-me, "ja veus el que és". Tenia aquestes idees, ell. No sempre li eixien bé.

L'habitació està buida. Aquesta també. Han fet una bona neteja i jo no n'he volgut rescatar quasi res: un grapat de postals i llibres i una vella caixa de llauna. El vell escriptori ja me'l vaig endur fa una setmana. He fet un parell de fotos amb el mòbil i he tancat la porta. Una sirena ha travessat de dalt a baix l'avinguda.

Encara tinc por dels sorolls que sent des del llit quan la casa hauria d'estar adormida. Un dia vaig voler pujar una muntanya allunyat de la senda. Era un xiquet. M'havia fet amb una corda que pretenia anar nugant als arbres. El pendent era abrupte. Tot era pedra i pinassa. L'èpica va morir de seguida. No sé com, però vaig avançar uns trenta o quaranta metres. La corda era una molèstia, em vaig girar el peu i vaig caure. No em podia moure. El colze em feia molt de mal i el turmell se m'unflava. Comencí a plorar més per ràbia que per dolor. Vaig demanar ajuda, però també en Setmana Santa el camí proper estava poc transitat. La por va arribar només quan va començar a enfosquir-se i vaig témer una nit al ras. Feia fred. Al poble sempre feia fred a les nits.

Primer vaig sentir-lo tossir i després la seua veu cridant-me. La meua germana havia acabat per dir-li el que jo pretenia, encara que li havia fet prometre silenci. No em va rényer, només hi va aparéixer com una ombra entre els arbres. Va carregar-me a coll fins el cotxe, i amb cotxe fins l'hospital.

Li he explicat l'anècdota a Clara, no sé per què. Potser perquè el seu fill dormia segur i tranquil entre els seus braços. Innocent com un cadell. Ella m'ha dit que devia estar feliç perquè aquella por s'havia convertit en un bonic record, i que això passa poques vegades. Que la por és el pitjor que tenim, perquè no la podem controlar i se'ns filtra com l'aigua putrefacta en la terra. Ens hem quedat en silenci. Estàvem asseguts al costat d'una gran finestra. Al carrer ja havien penjat alguna llum de Nadal, i la gent anava i venia abrigada i amb presses.

El cambrer ens ha dut la nota, però cap dels dos ha fet el més mínim gest per pagar."Tu també sembles trista", li he dit al final."Serà perquè ho estic..." Ha arronsat els muscles. S'ha reacomodat el seu fill i li ha besat amb tendresa el front.

Quan ha tornat a mirar-me una tremolor ha desdibuixat per un moment els seus llavis, i una llàgrima ha caigut galta avall. "¿Recordes quan fumàvem junts?", m'ha preguntat. "Amagats al pati de l'institut... Pense sovint en aquells patis."

Tenia els cabells una mica despentinats. La maternitat li havia deixat un rostre més rodó, amb galtes rosa. Jo coneixia un carrer ple de runes.

M'he alçat, m'he assegut al seu costat. "Demanaré un altre café." L'he envoltada amb el meu braç esquerre, refugiant-los. Ella ha deixat caure el cap sobre el meu muscle i després, tancant els ulls, sobre el pit, on em batega cor.