La classe
Mai vaig voler ser l'empollona de la classe; simplement ho era, no m'hi havia d'esforçar.
La mare deia que aprenia com una esponja, i devia ser així, perquè com una esponja em sentia davant de tots els interrogants: quin era el complement directe, l'indirecte, la veu passiva i l'activa, les fronteres dels països i les seues històries; la formulació química i les primeres lleis físiques que regeixen el món, les arrels quadrades, la trigonometria, les incògnites darrere d'una X...
On els meus companys veien turons o muntanyes, jo veia valls que fins i tot de vegades m'avorria transitar.
No vull dir que no treballara. Vaig passar moltes hores fent redaccions i deures, preparant exposicions per a auditoris desganats i juganers. Però no veia com un esforç totes aquelles tasques, sinó com un tràmit necessari (i probablement correcte, i segurament just) abans d'arribar a l'edat adulta.
No m'hi vaig rebel·lar. Sempre vaig ser la nena bona que aparentava (els vestits que ma mare em va comprar feren la seua tasca). Les meues companyes m'estimaven i feia amigues amb facilitat. No vaig ser castigada per enveges ni rancúnies. Una vegada, el Palanca, que desperdiciava les vesprades al carrer i als quinze ja traficava, va encarar-se contra uns imbècils d'un altre curs, un pam més grans que ell. "A l'Anna, ni tocar-la." No sé per què ho va fer, ni tan sols érem amics. Fa lustres que ningú no m'esmenta el seu nom.
La universitat va equilibrar una mica les coses, però tanmateix vaig continuar destacant. Vaig fer-me arquitecta en els anys previstos i les notes sempre reeixiren. Hi havia més esforç, sí, però mai m'hi vaig sentir superada: sempre vaig trobar una bona llum en cada foscor.
De vegades, promet que sense vanitat ni menyspreu, em preguntava com seria la vida dels qui no entenien les coses a la primera ni intuïen l'eixida dels laberints. Soc jo a qui sempre s'han girat totes les mirades del meu voltant en espera d'una resposta, i soc jo qui sense dubtar massa així els l'he proporcionada. Al cap i a la fi, som com som i com ens fan.
No sé on he deixat el mòbil.
Fa una mica de fred al passadís, o potser són les hores d'insomni.
Fa una setmana que amb prou forces he dormit. És aquesta llum blanca d'hospital, i les infermeres de la guàrdia de nit, quasi sempre joves i una mica inexpertes, que triguen sempre massa quan les tornes a cridar (al final, ja veuràs, tindrà raó la puta veu que em susurra que soc injusta i vanidosa, tindrà raó).
Estic nerviosa. Tinc por. La màquina de cafès s'ha convertit en la meua millor amiga. Al final del passadís hi ha un neó que du tot el dia fallant.
Em pregunte què se n'haurà fet, del Palanca. Qui sap si també aquesta nit em podria protegir de les amenaces i el monstre.
Ma mare ha decidit venir ací a morir-se i jo estic a punt d'assistir a la primera lliçó que sense entendre no podré oblidar.